Lo raionament de la cultura d'òc

# Presentacion

Aqueste percors retraça lo reviscòl e lo raionament mondial de la cultura d'òc.

 

Introduction

Dempuèi cinquanta ans, los cambiaments successius de societat e la desaparicion progressiva de la lenga an paradoxalament agut coma efièch de despertar las consciéncias e de reviudar las practicas. En defòra del sol espaci francés, lo reviscòl cultural occitan s’afirma atal dins un movement mondial al dintre del qual navegan los particularismes.

Uèi, la cultura occitana raiona de mai d’un biais a travèrs lo glòbe, al fial de las idèas e dels agaches, dels estudis e de las creacions. Mentre qu’es confrontada a un refús secular ligat al nacionalisme francés, daissa pas d’avançar e de se reïnventar, aicí e endacòm mai, dins las mans de los e las qu’an percebut tota la riquesa e tanben l’imperiosa necessitat de la far figurar al quite còr de la cultura francesa, redevenguda atal multipla. Melhor encara : multiculturala.

# Un ensenhament que se democratiza, una recèrca largament internacionala

Lo raionament de l’occitan passa plan solide per son ensenhament e son estudi. L’escòla es uèi lo luòc ont, fauta de transmission familiala, son formats la quasi-totalitat dels novèls locutors. La preséncia d’aqueste ensenhament dins los establiments escolars, los projèctes pedagogics que i son ligats, permeton a la lenga e la cultura d’òc de raionar al dintre de l’escòla mas tanben en defòra en sollicitant parents, institucions e societat locala. Las dinamicas que se meton en plaça a l’entorn de projèctes d’escòlas o de classas bilingüas participan a la difusion de la lenga mas tanben a la simpla mas essenciala presa de consciéncia de son existéncia. D’un autre costat, d’associacions nascudas dins lo derrièr tèrç del sègle XX - la Federacion dels ensenhants de lenga e cultura occitanas (FELCO), o encara ÒC-BI pels parents d’escolans escolarizats en cursus bilingües - acompanhan lo desvolopament de l'ensenhament public e transmeton las revendicacions alprèp de las autoritats (Ministèri, rectorats).

La preséncia de l’occitan dins l’escòla publica e a l’Universitat permet tanben de li restituir una dignitat que de decennis de recul dins la societat, d’abaissament a un estatut de « patoès » an usat. D’alhors, es significatiu que lo desvolopament dels efectius d’escolans que seguisson un ensenhament d’occitan aumentan considerablament a partir de la fin dels ans 1960, en meteis temps que se desvolopa un discors cultural – a travèrs, en particular, la Nòva Cançon occitana – e una politica de reconquèsta lingüistica.

Se los estudis occitans existissián ja a l’Universitat de per abans, lo fach que l’ensenhament superior se democratize lor permet a aqueste periòde de tocar un public mai larg, e la creacion de vertadièrs cursus dedicats lor assegura una melhora reconeissença. Permeton tanben d’alargar encara lo camp de la recèrca. Aquesta, d’alhors, se limita pas a las universitats francesas. Pertot dins lo monde, d’universitaris se consacran a la matèria occitana, que siá sul plan de l’estudi de la literatura medievala, de la lingüistica, de la sociolingüistica, de l’istòria o de la literatura contemporanèa. L’Associacion internacionala d’estudis occitans (AIEO), creada en 1981, fedèra aqueles cercaires e participa atal al raionament internacional de la lenga e de la cultura occitanas.

# Una literatura melhor difusada e traducha dins de fòrça lengas

Dempuèi 1968, se la literatura d’òc a vist s’atudar fòrça figuras màgers – demèst las qualas Joan Bodon (1975), Renat Nelli (1982), Leon Còrdas (1987) Marcèla Delpastre (1998), Max-Philippe Delavouët (1990), Félix Castan (2001), Max Roqueta (2005), Robèrt Lafont (2009), Ives Roqueta (2016) – malgrat tot, a produch de voses novèlas que s’exprimisson pels canals tradicionals del libre o de las revistas, mas tanben de la cançon, del teatre e uèi del numeric, a l’exemple de l’espaci de creacion literària « Diu Negre » consacrat als genres populars que fins a ara èran pas gaire investits per l’escritura occitana : sciéncia-ficcion, policièr, fantasy, etc.

L’edicion s’estructura, d’en primièr a l’entorn de l’IEO que crèa la colleccion « A tots » a l’iniciativa de Jean Larzac : gràcias a sa ret de seccions departamentalas e de cercles, l’associacion populariza los tèxtes dels grands autors contemporanèus. Assistissèm puèi a una multiplicacion d’ostals d’edicion que diversifican las proposicions editorialas en foncion d’un lectorat qu’evoluís : Jorn e Reclams (poesia e creacion literària), Per noste (lenga e literatura occitana en Gasconha), Vent Terral, Trabucaire (editor d’occitan e de catalan), Fédérop, fondat pel regretat Bernard Lesfargues, Letras d’òc, L'Aucèu libre o encara, costat mistralenc, L'Astrado o A l'asard Bautezar ! Las fòrça ancianas revistas Gai Saber, OC, o Reclams aculhisson la creacion e permeton la critica. Al nivèl nacional, la revista Europe, segon una tradicion que data de l’aprèp-guèrra, fa una plaça regulara a la creacion e a la critica occitanas. D’editors, en particular Letras d’òc e Per Noste, valorizan tanben la traduccion e es d’ara enlà possibla de legir en occitan Steinbeck, Lovecraft, André Brink e plan mai encara.

Quitament se los estudis d’òc al nivèl internacional s’interèssan mai que mai als trobadors, mantun collòqui internacionals, dempuèi 1968, an fach la pròva que l’interès per la literatura occitana contemporanèa despassa plan nòstras frontièras. En 2015 pareis la primièra antologia de la literatura d’òc en anglés, Grains of gold : An anthology of occitan literature (ed. F. Boutle, 2015) mentre que la traduccion en lenga estrangièra de grands tèxtes occitans contunha a bon ritme : Joan Bodon en espanhòl (El Libro de los finales, ed. Club Editor, 2018), Max Roqueta en alemand (Grünes paradies, ed. Verlag der Apfel, 1995) o en catalan (Verd paradís, ed. Galerada, 2005), Bernard Manciet en anglés (ed. F. Boutle, 2015) per ne citar sonque qualques unes.

# D’artistas que s’expòrtan

Al mitan dels ans 1980, los joves musicians e etnomusicològs Daniel Loddo e Claude Sicre partisson al Brasil per se noirir del rencontre dels folclòrs d’aicí amb los d’endacòm mai. Serà una capitada : de delà dels universalismes, i retrobaràn quitament la traça dels trobadors, qu’infusa encara ara dins las practicas e los cançonièrs populars del Nordeste. Lo fach es marcant, perque aurà, amb d’autres plan segur, una influéncia importanta sus la percepcion de la creacion dins lo domeni occitan, e sus la percepcion de la cultura occitana e pro : una cultura multicolòra, facha de mesclas, d’anar-tornar e de manlèus. En un mot, una cultura causida e viva perque en mutacion permanenta, qu’utiliza lo fenomèn de globalizacion per far se rencontrar los particularismes.

Lo fach es ancian. De delà del continent american, lo renovèl folk empòrta amb sas luchas e sas idèas, tre los ans 1960, una granda partida d’Euròpa, e fascina duscas al Japon (la cantaira Rosina de Pèira collaborarà per exemple amb lo grop de rock noise nippon Acid Mothers Temple). De lor costat, las literaturas occitanas contunhan de manifestar aqueste desir d’endacòm mai, de comun plural.

Los restacaments de l’occitan a l’espaci mediterranèu son multiples. A l’opausat de tota « gallesariá », e dins un país aspirat per sa capitala administrativa, marcan una granda partida del reviscòl de las practicas musicalas del domeni occitan, que retròban aquí de qué se renovelar o s’exportar tot en se tornant a sas raices. Terranha de las pus fertilas, Itàlia es en primièra linha, de las Valadas occitanas de Piemont a la Calabra, amb un ancoratge ben particular sul reviscòl folk, cançonièr o polifonic provençal. Del Còr de la Plana, que jogarà sus las scènas las mai prestigiosas a travèrs lo monde, al festenal dels Rescòntres de la Mar en passant pel grop culte de rock alpin italian Lou Dalfin... En s’exportant atal, los musicians occitans (re)tròban en particular un autre rapòrt a la lenga, a las lengas, que lo qu’es present dins l’Exagòn, mai separat. Atal, pel cantaire marselhés Manu Théron, çò qu’es tot particularament ric d’ensenhament, es qu’en defòra de l’espaci francés, « òm nos pausa pas la question del perqué l’occitan ? ».

Dins un país devesit entre sa capitala, París, e tot çò qu’i a a l’entorn, la « província » (designacion mespresanta que significa literalament « país vençut »), quitar los contrafòrts pirenencs per partir jogar a LA vila, es ja un viatge en se. A l’exemple del grop Nadau, qu’embarcarà amb el, e aquò a bèls còps, una brava partida de Bearn per emplenar l’Olympia de tota l’amna d’un país gascon vengut exotic malgrat el...

Uèi, lo domeni musical occitan es a l’imatge del mercat internacional de la musica : multiple mas interdependent, professional e connectat. Avança atal totjorn amb son temps, mas aquò sens doblidar la fòrça vitala e creatritz que constituís la transmission. Perque, dempuèi gaireben cinquanta ans, la lenga a investit plenament l’espaci public.

# Del pegatge d’aficha clandestin al marketing : l’occitan se difusa

Tre 1968 lo movement occitan apren dels estudiants de las Bèlas-Arts la tecnica de la serigrafia que permet una espelisson d’afichas e donarà un estil tant particular als eveniments de mai, a París coma dins fòrça vilas de França. La primièra aficha nascuda d’aqueste rencontre a uèi valor de monument per tota una generacion amb son eslogan : Òme d’òc, as drech a la paraula : Parla !. La decennia 1970 serà la de las afichas, de las pancartas, de las bandairòlas, dels grafitis sus las platanas a broa de las rotas e sus las parets : pertot la lenga s’aficha e revendica. Aqueles supòrts efemèrs popularizan lo tèrme d’occitan per nomenar la lenga e lo concèpte d’Occitània. Difusan tanben l’ortografia d’una lenga que s’es pacientament restablida dempuèi la fin del sègle XIX. L’Institut d’Estudis Occitans, alara vertadièra fabrica militanta, profiècha de sa ret qu’irriga fins als cantons e a las comunas.

Mai recentament, es l’economia locala que s’empara del poder marketing de la lenga occitana. En 1995 una aiga de Losera fa apèl al realizator american Ridley Scott per la realizacion d’un spot publicitari, reconegut coma un dels grands succèsses del storytelling : « E que s’apelariá Quezac ». L’eslogan dona ja totas las qualitats marketing de l’usatge de l’occitan : prigondor del temps, autenticitat, imaginari positiu, etc. Dins un monde de mai en mai critic fàcia a la mondializacion liberala, a la menaça que fa pesar sus l’economia locala coma sus la biodiversitat, la referéncia occitana ven un atot per seduire lo consomator. D’entrepresas de produches occitans, coma Macarèl o Adishatz, se crèan sus aquesta tendéncia de fons mentre que de collectivitats territorialas repensan lor estrategia de marketing toristic a partir de l’actiu occitan sosespleitat, coma lo Departament de Tarn e sa marca Tarn còr d’Occitània.

Costat accion publica, lo desvolopament de la senhaletica bilingüa (entradas de comunas, panèls direccionals) fa tanben partida de las grandas avançadas del periòde.

Atal, a la fin de la decennia 1990, degun ignòra pas mai qu’aqueste « país » a una lenga, l’occitan, e un nom - d’unes dirián de melhor grat un concèpte - « Occitània ». Las enquèstas sociolingüisticas menadas dins los ans 1990 e 2000, en parallèl del desvolopament d’una accion publica en favor de l’occitan, confirman lo recul important del tèrme « patoès », en meteis temps que lo « desir d’occitan » se fa de mai en mai sensible dins una societat atentiva a las questions de salvagàrdia de la diversitat, que siá naturala o culturala.

# L’occitan benefic

Reservat pendent de sègles a l’esfèra del privat e del local, bandit de la boca dels enfants a l’escòla a còps de punicions e d’umiliacions, indigne de la cultura legitima e oficiala, l’occitan, a l’exemple de fòrça autras lengas de França, sembla prene son revenge al tornant del sègle XXI. Dins una societat inquièta d’una mondializacion tròp vasta e incontrolada, crespada sus las questions d’identitats, l’occitan apareis d’ara enlà coma una « valor » qu’elegits e responsables convòcan a volontat per presicar lo « viure-amassa » a l’entorn de doas nocions miticas e lentament maduradas pel movement occitan el-meteis : « convivéncia et paratge ».

En aqueste començament de sègle XXI, l’especificitat culturala apareis coma lo motor de totes los benfaches. Sul plan del torisme, acabada la « Florida francesa » tant denonciada pels Occitans dels ans 1960 e 1970 : plaça a la valor de l’experiéncia autentica esperada pels visitors. L’enrasigament dins lo territòri ven lo sesame del desvolopament.

Es lo cas tanben dins los sectors audiovisual e de l’innovacion numerica : de la creacion de mèdias tot en occitan (Jornalet.com, ÒCtele, TèVéÒc, etc.) a la renaissença de l’industria del doblatge cinematografic (Conta’m) en passant per la creacion d’un grand portal numeric dedicat al domeni occitan (Occitanica), es tota una economia qui se met en plaça, en ofrissent de perspectivas de carrièra a una generacion de joves occitanofòns.

Al nivèl global, l'aprèp-11 de Setembre de 2001 a fach aparéisser la necessitat de declarar solemnament l'egala dignitat de las culturas a l’entorn de la convencion de l’Unesco sus la diversitat culturala (2005), puèi de definir un novèl camp del patrimòni, lo « patrimòni cultural immaterial ». Concebuda per las societats non occidentalas, la nocion va immediatament ressonar coma una reconeissença tant esperada pels actors de l’occitan : acabat lo folclòre, acabat lo prejutjat de sos-cultura, l’enjòc es d’ara enlà de manténer e far viure lo patrimòni cultural popular de l’oralitat, dels saber-far, de la vida collectiva. Es quitament un enjòc global del sègle XXI.

© fòto d'illustracion : CIRDOC