Regèt de la Carta europèa de las lengas regionalas e minoritàrias

La Carta Europèa de las lengas mens espandidas, o regionalas, o minoritàrias segon la terminologia utilizadas pels uns o los autres : aquí un vertadièr fulheton, una sèrp de mar que resurgís regularament dempuèi ara un quart de sègle. Adoptada pel Conselh d’Euròpa en 1992 (de pas confondre amb l’Union europèa), es apuèi somesa a la signatura, puèi a la ratificacion dels Estats membres.



Compren un certan nombre de capítols englobant totas las dimensions del problèma, dempuèi la plaça de las lengas minoritàrias dins l’administracion e la vida publica fins a lor plaça dins los mèdias e l’ensenhament. Per cada capítol, la carta prepausa un menú, que va de las mesures las mai favorablas (co-oficialitat, ensenhament obligatòri, mèdias especifics…) als mens constrenhentas (ensenhament facultatiu, plaça reducha dins los mèdias existents…). Es solament en 1999, al temps de la coabitacion entre un president de drecha, Jacques Chirac, e lo govèrnament d’esquèrra del socialista Lionel Jospin (1997-2002), qu’aquel govèrnament accèpta l’idèa d’una signatura de la carta. Lo sulhet minimal de las disposicions que cada Estat deu acceptar (35 sus 94) es despassat de justesa (39). Lo govèrnament causís de preferéncia las que l’engatjan lo mens possible ; la màger part d’alhors s’aplican ja mai o mens (ensenhament facultatiu de las lengas regionalas, preséncia - non quantificada - dins los mèdias). Cap de co-oficialitat es pas possibla, en conformitat amb l’article 2 de la Constitucion. Un còp la signatura aquesida, demòra de la far ratificar per l’Assemblada Nacionala e lo Senat. E es aquí que las dificultats començan.

Lo debat es intense, e lo reportatge o fa veire pro plan. Tala coma es signada per França, aquesta carta suscita la decepcion dels militants de las lengas concernidas, qu’i veson pas grand causa de mai qu’una reconeissença simbolica. Mas suscita tanben l’oposicion decidida d’un certan nombre de sectors de l’opinion. Lo reportatge evòca, a esquèrra, la del Movement dels ciutadans de Jean-Pierre Chevènement ; mas la de drecha es pas mens virulenta, las doas trantalhan pas a desformar la realitat de çò qu’es previst pel tèxte, quiti a brandir sens bona fe excessiva l’espèctre d’una França dins la quala los foncionaris mutats dins una region ont existís una lenga minoritària serián obligats de l’aprene per poder exerçar lors foncions …



Lo govèrnament Jospin aviá pres la precaucion de s'abrigar darrièr tres rapòrts oficials : un sus las 75 lengas susceptiblas de beneficiar de la carta (Bernard Cerquiglini), un autre sul contengut politic del tèxte (Bernard Poignant), lo darrièr sus sa dimension juridica (Guy Carcassonne). Mas Jacques Chirac causís de consultar lo Conselh constitucional que conclutz al reget de tota ratificacion, amb lo motiu que la carta introduiriá la reconeissença de minoritats aquí ont la tradicion constitucionala reconeis pas qu’un sol pòble francés fach d’individús liure e egals, e estipula (dempuèi 1992 tanben, coïncidéncia) que la sola lenga oficiala es lo francés.



La question es dempuèi tornada sul davant de la scèna en 2008, jol mandat de Nicolas Sarkozy, amb lo meteis resultat al tèrme de debats tot autant vius. En guisa de lòt de consolacion, la Constitucion intègra un article 75-1 qu’atribuís a las lengas regionalas l’estatut de patrimòni nacional, aqueste estatut entraïna pas, l’aprendrem lèu, cap de consequéncia practica. Jol mandat de François Hollande, l’Assemblada Nacionala  accèpta en genièr de 2014 la ratificacion, mas lo Senat, aprèp un cambiament de majoritat, la refusa en octobre de 2015. Se retròba a cada episòdi los meteisses clivatges transversals a l’esquèrra e a la drecha soslinhats pel comentari del reportatge, e los meteisses arguments mai o mens discutibles. Al mens aquò permet a la question de las lengas regionalas d’emergir als uèlhs d’una opinion qu’a pas que rarament l’ocasion de la veire pausada publicament.