L'institut d'estudis occitans (IEO) : occitanisme e politica

Es dins lo quadre de la tribuna liura regularament ofèrta a d’associacions o partits sus la tresena cadena publica que, en 1976, de membres de l’Institut d’estudis occitans (IEO) intervenon. Coma o rapèla al començament l’extrach, Jean-Louis Viguier, l’IEO, fondat en 1945, aviá a l’origina una foncion estrictament culturala e scientifica. Pauc a pauc, e en particular aprèp la granda grèva de La Sala de l’ivèrn de 1961-1962, l’IEO s’es sasit de las questions economicas e politicas. D’en primièr dins una estructura parallèla mas exteriora a l’IEO, lo Comitat occitan d’estudi e d’accion (COEA) fondat en 1962 puèi, en particular aprèp 1968, dins son quite sen. Dins los borrolaments societals qu’agitan França mas que veson tanben dins lo monde se desvolopar los movements d’emancipacion dels pòbles dins los ans 1960, l’IEO inicia de son costat, en particular amb Robèrt Lafont, una reflexion sus la plaça d’Occitània dins la nacion francesa en s'apiejant en particular sul concèpte enonciat aicí per Alain Alcouffe del colonialisme interior.



Las Universitats occitanas d’estiu qu’existisson dempuèi 1972 participan d’aquesta reflexion. Atal va la de Marselha anonciada aicí, que deu debatre de l’insercion de l’occitanisme modèrne dins lo monde contemporanèu e dins la ciutat. Perque dempuèi qualques annadas, l’occitanisme sent que l’interès de la populacion per la lenga e la cultura occitanas es mai viu. Acompanha sustot una revendicacion societala mai larga determinada tanben per la presa de consciéncia de las dificultats economicas dels païses d’òc que dels movements coma los de Larzac e dels viticultors lengadocians evocats dins aqueste extrach venon metre en relèu.



Los militants occitanistas presents sul platèu de FR3 vòlon d’alhors creire qu’una part de mai en mai importanta de la populacion pren consciéncia de son occitanitat e doncas de las questions culturalas mas tanben politicas que s’i venon restacar. Coma l’indica Christian Caujolle, los intellectuals occitanistas, membres de l’IEO – Robèrt Lafont d’en primièr – an ressentit lo besonh de crear de movements politics. Lo mai important, al començament dels ans 1970, es estat Lucha occitana qu’a pogut pontualament mobilizar de milierats de personas, coma a l’ocasion de son acampada de 1973 a Montsegur. Aprèp 1974 e la candidatura de Robèrt Lafont a l’eleccion presidenciala, es un autre movement, eissit dels comitats formats per sosténer aquesta candidatura, Volèm Viure al Païs, que pren l’iniciativa e que, en 1976 ja, pòrta un discors amb d’accents nacionalistas. Pasmens, e se los militants que se vei dins aqueste extrach ne son pas alara forçadament conscients, lo movement politic occitan dins son ensemble a ja amorsat son descreis. Tiralhat per de debats intèrnes sus l’estrategia politica de metre en plaça entre – per resumir – la causida d’una revendicacion purament occitanista e l’insercion de las problematicas regionalistas dins los grands partits nacionals (particularament lo Partit comunista e lo partit socialista), lo movement se delita e l’IEO el-meteis acaba per se devesir a l’entorn d’aquelas questions abans de se recentrar pendent los ans 1980 sus un ròtle d’animacion culturala e de promocion de la lenga e de la cultura d’òc.

Es simbolicament amb la cançon Los carbonièrs de La Sala, que las paraulas ne son estadas escrichas per l’escrivan occitan Joan Bodon e mesas en musica e interpretadas per Mans de Breish en 1975 que se clausura la tribuna de l’IEO. Aquesta causida marca la volontat de l’IEO d’aquela epòca de s’inserir dins las luchas socialas e politicas de son temps en fasent de la grèva de La Sala un punt de despart.