Conferéncia de premsa Robèrt Lafont, candidat a l'éleccion presidenciala

En 1974, Robèrt Lafont, poèta, romancièr, dramaturg, istorian de la literatura, lingüista, militant en favor de la lenga d’òc, es sens contèsta la figura la mai importanta del movement occitan. Membre fondator de l’Institut d’estudis occitans, a tanben creat en 1962 lo Comitat occitan d’estudis e d’accion (COEA) e participat a la fondacion en 1971 del movement politic occitan Lucha occitana. Es amai un intellectual reconegut que los obratges sus la question regionala e las minoritats lingüisticas de l’exagòn son largament difusats per de grands ostals d’edicion : La révolucion régionaliste (1967), Décoloniser en France – Les regions face à l’Europe (1971) pareisson en çò de Gallimard, Lettre ouverte aux Français, d’un Occitan (1973) en çò d’Albin Michel. Aprèp una proximitat amb lo COEA de la segonda esquèrra – dins lo quadre de la Convencion de las institucions republicanas de François Mitterrand – e del Partit socialista unificat (PSU) tre los ans 1960, es vengut lo teorician lo mai conegut del regionalisme en França. Sos engatjaments occitanistas l’an tanben menat a trabalhar tre los ans 1950 amb de representants dels autres movements en favor de las lengas e culturas de França, en Bretanha, al País basc, en Catalonha o en Corsega.

Es tot aquò que fa d’el en 1974 lo candidat de las minoritats nacionalas a l’iniciativa, çò ditz dins son libre autobiografic Pecics de mièg-sègle (Fédérop, 1999), dels Basques e dels Còrses. Aprèp l’acceptacion de Lafont, lo movement Lucha occitana se met en urgéncia al servici del candidat. En efièch, lo president de la Republica, Georges Pompidou es mòrt lo 2 d’abril e lo primièr torn de l’eleccion presidenciala se debana a pena un mes aprèp, lo 5 de mai. De comitats apelats Volèm Viure al Païs son formats per recoltar los cent pairinatges alara necessaris per poder validar la candidatura. Obtengudas de justesa, aquelas « signaturas » son, per catòrze d’entre elas invalidadas pel Conselh constitucional, empachant de fach Robèrt Lafont de se presentar.



L’episòdi es fòrça interessant a al mens dos nivèls.

D’en primièr, perque malgrat l’invalidacion de la candidatura de Lafont, aqueste a ocupat un moment l’espaci politic nacional. A un tal punt d’alhors que foguèt quitament en posicion de negociar amb François Mitterrand lo repòrt eventual de sos vòts en favor del candidat socialista al segond torn. Lo simple fach qu’aquesta candidatura siá estada autant presa al seriós mòstra plan a quin punt las tèsis neoregionalistas que portava Lafont trobava, un certan resson dins la societat. La preséncia a aquela eleccion presidenciala de dos candidats federalistas, Jean-Claude Sebag e Guy Héraud, confirma que la question del federalisme e del regionalisme a una importància segura, quitament se sembla pas forçadament mobilizar los electors.

Puèi, perque marca lo començament del reflux d’un occitanisme politic, que de conflictes intèrnes començavan ja a tiralhar tre la fin dels ans 1960. Fàcia al neoregionalisme de Lafont qu’envisatja pas per Occitània un destin separat de la nacion francesa mas puslèu una desalienacion dels Occitans al dintre d’aquesta, d’autres militants, coma los fraires Ives e Joan Roqueta, opausan una vision mai nacionalista. Es aquesta darrièra que, aprèp 1974 pren d’importància a travèrs, en particular, los ancians comitats Volèm Viure al Païs que venon un movement politic autonòme al detriment de Lucha occitana.

Robèrt Lafont, quant a el, se serà jamai pus investit en politica en tant que candidat, contunha son engatjament en ensajant d’influenciar los partits nacionals d’esquèrra. D’aquel biais, es considerat a la fin dels ans 1970 coma un companhon de rota del Partit comunista e un interlocutor ocasional fins a 1981 de François Mitterrand que, dins son programa, daissa una plaça a la question de las lengas e culturas regionalas.