Los moments importants

Per Felip MartelUniversité Paul Valéry Montpellier 3

# Presentacion

Aqueste percors prepausa de tornar sus las grandas etapas qu’an marcat la reconeissença de l'occitanisme al nivèl nacional, dempuèi los ans 1960 fins a uèi.

    nbsp;

Introduccion

50 ans... 50 ans i a, l’internet existissiá pas, se caliá acontentar de la pòsta o del telefòn (fixe). Pas de TGV, a pro pena qualques trocets d’autorota. Pels païses d’òc, una situacion economica malaisida : desindustrializacion, descreis de las minas de carbon, problèmas de la viticultura lengadociana, exòdi rural que s’accelèra... Los començaments d’un amainatjament toristic contrarotlat per de capitals extraregionals, l’abandon en cors de la siderurgia lorenca a Fòs compensan pas gaire aquela fragilitat de l’espaci occitan, totas las regions confondudas.

Politicament, i a encara un Miègjorn roge, del Naut-Var al Lengadòc-Bas, mas entre De Gaulle e Pompidou, l’idèa que l’esquèrra accedisca al poder fa figura d’utopia. S’ausís encara l’occitan dins los vilatges, mas los joves o parlan pas gaire pus, levat los que decidisson de lo reconquerir, amb l’ajuda de qualques ensenhants volontaris que se fòrman, amb d’autres afogats de lenga d'òc, dins d’estagis associatius organizats per Institut d’études occitanes (IEO), o lo Calen en Provença, a son pròpri còst, pendent lors vacanças. I a una espròva facultativa d’occitan al bachelierat, mas gaire estrambordanta, los punts ganhats son pas preses en compte que per una mencion, pas per l’admission. Es d’aquela preïstòria que cal partir per mesurar lo camin percorregut fins a ara.

# Los ans 68, lo temps dels militants

L’esperam o la crenhèm, depend : la revolucion esboçada sus las barricadas a París a trobat un resson dins tot lo país. L’IEO ten son estagi annadièr a Murèth en setembre e s’i dona una mission de descolonizacion revolucionària. Es a aquel moment qu’apareisson un pauc pertot de cantaires engatjats (Marti, Delbeau, Mans de Breish) que refusan lo folclòre associat fins a ara a la cançon en occitan : los primièrs vinils sortisson en 1969, mentre que nais un teatre occitan de combat, lo Teatre de la Carriera (Claude Alranq) o lo Centre dramatique occitan (André Neyton).

Tanben i a un occitanisme pròpriament politica. Lo Comitat occitan d’estudis e d’accion dirigit dempuèi 1961 per Robert Lafont e los fraires Yves et Jean Rouquette dona naissença en 1971 a lucha occitana, partit revolucionari que milita per una Occitània descolonizada, autonòma e socialista. Sos militants sostenon de luchas socialas del moment en país d’òc, la dels vinhairons, e, tre 1971, la dels païsans del Larzac contra l’extension d’un camp militar dins lo sud d’Avairon : se populariza alara un mot d’òrdre en occitan « Gardarem lo Larzac », sovent associat a un autre : « Volèm Viure al Païs ».

L’ensenhament de la lenga se desvolopa, d’autant qu’a partir de 1971 los punts obtenguts a l’espròva facultativa del bachelierat comptan per l’admission. L’occitanisme d’aquel temps tòca doncas un public de mai en mai larg, conscient dels efièches de las Trenta Gloriosas finissentas qu’an revelat lo valat que separa las regions que se desvolopan de las autras (Bretanha, Corsega, Occitània) aquí justament ont apareisson de movements « regionalistas » novèls. Una generacion, la del Baby Boom : qu’a beneficiat d’un melhor accès a l’educacion e als diplòmas, descobrís que deu sovent anar cercar al Nòrd un emplec que lo Miègjorn li ofrís pas. Viu lo declin inexorable de la practica de la lenga dels grands, mas tanben un climat cultural e politic planetari que, pertot, soslèva la joventut contra l’òrdre establit, e per de causas novèlas : lo Tèrç monde, las luchas de las femnas e dels omosexuals, l’ecologia... Lo novèl occitanisme d’aquelas annadas s’inscriu plenament dins aquel movement general.

# Lo mitan dels ans 1970, lo reflux

L’esper de la revolucion es luènh, e las organizacions que la presicavan an perdut una bona partida de lor audiéncia, al profièch dels partits de l’esquèrra tradicionala, units en 1972 sus un programa comun. Un primièr rendètz-vos electoral en 1974 a la mòrt del president Pompidou dona la victòria a la drecha de Giscard d’Estaing. I auriá pogut aver un candidat de las minoritats de l’exagòn, Robèrt Lafont ; mas fauta d’obténer lo centenat de signaturas d’elegits alara necessari, deu renonciar.

De tot biais lo reflux general dels movements de contestacion nascuts de Mai de 68 afècta tanben lucha occitana que juste aprèp la candidatura avortada de Lafont se vei concurrenciat per un partit novèl : Volèm viure al païs, totjorn d’esquèrra, mas sens referéncia a un projècte revolucionari qual que siá.

Meteis tablèu del costat dels movements socials. Cèrtas, lo combat pel Larzac e contra l’armada, abilament dirigit pels païsans eles-meteisses, contunha, amb un sosten nacional que depassa largament l’audiéncia de l’occitanisme, present, pasmens, dins los impressionants meetings d’agost de 1973 e de 1974 sul Causse. Mas endacòm mai... Lo movement dels vinhairons s’aflaquís aprèp la virada tragica de Montredond (març de 1976).

Los desenats de milierats de manifestants a Montpelhièr lo 29 d’abril seguent, darrièr gaireben totas las organizacions sindicalas de Lengadòc, jos una selva de bandièras occitanas e amb l’eslogan « Viure e trabalhar al país », sufís pas per redinamizar lo movement social. Solide, i a encara de luchas socialas (chantièrs navals en Provença, o darrièras minas de las Cevenas). D’occitanistas i participan encara mas son animadas d’ara enlà pel Partit comunista, que sosten en 1979 lo manifèste Mon Pais escorjat lançat per Robèrt Lafont amb lo lidèr viticòla Maffre-Baugé e Jean-Pierre Chabrol, mentre que la meteissa annada un projècte de fusion entre çò que demòra de lucha occitana e de Volèm viure al pais fracassa.

L’ensenhament contunha de progressar, pas sens mal, en seguida de las circularas del ministre de l’Educacion nacionala René Haby en 1976, mentre que nais, en marge del sistèma, la primièra Calandreta en 1979.

Lo camp cultural occitan evolua, en sincronia amb l’evolucion politica. Lo cantaire engatjat qu’anima de debats sus la vida del país daissa la plaça a una mòda « folk » que permet, rai, la redescobèrta del patrimòni de la cançon e de las danças popularas, mas pòrta pas mai vertadièrament lo meteis messatge contestatari.

Cal dire que la crisi que comença en 1973 modifica la competicion entre regions. D’ara enlà, las que sofrisson lo mai e veson lors industrias tradicionalas declinar abans de desaparéisser, son las grandas regions del nòrd e del nòrd-èst, mentre que las periferias de l’oèst e del sud, Bretanha e Occitània, dònan l’illusion de se’n sortir comparativament melhor. Lengadòc Bas, adoptat per la multinacionala IBM, va far figura de novèla Califòrnia en Euròpa, per qualques annadas al mens. Autant dire que la denonciacion del sosdesvolopament e del colonialisme interior que ne sofrissiá Occitània pèrd un bocin de son impacte.

# A l’entorn de 1981, lo temps de l’esper

Lo 10 de mai de 1981, pel primièr còp dempuèi 1958, es lo candidat de l’esquèrra unida, François Mitterrand, qu’es elegit. Son programa electoral fa una plaça tant plan a la decentralizacion coma a la presa en compte de las culturas regionalas. Los que se baton dempuèi d’annadas per aquelas causas pòdon doncas esperar lo començament d’una fasa ascendenta, benvenguda aprèp d’annadas de reflux. De fach, los primièrs senhals mandats pel novèl poder son puslèu positius : lo combat pel Larzac se clausura amb una victòria dels païsans. E lo ministre de la Cultura comanda a l’occitanista Henri Giordan un rapòrt sus la situacion de las culturas regionalas.

En 1982, las leis Defferre de decentralizacion crèan fàcia als prefèctes de Conselhs regionals elegits al sufragi universal dirècte (en 1986). Dins lo domeni de l’ensenhament, las circularas Savary (1982-1983) melhoran un pauc l’estatut de l’ensenhament de las lengas de França, amb d’ensenhants ara organizats dins de Centres regionals de l’ensenhament de l’occitan. I a d’emissions televisadas en occitan, al mens entre Tolosa e Marselha, e una espelisson de ràdios « liuras », permet d’aquí d’ailà, dins un primièr temps, una cèrta preséncia de l’occitan. E pel primièr còp, las associacions occitanistas benefícian de subvencions publicas sufisentas per lor permetre de crear d’emplecs permanents.

Mas la pòrta se torna tampar viste. I aurà pas de lei sus las lengas regionalas. Dins lo domeni economic, la fin de las activitats tradicionalas s’accelèra, amb la tampadura de la mina cevenòla de Ladrecht. L’alternativa representada per las novèlas industrias (IBM a Montpelhièr, siderurgia sus l’aiga a Fòs) ten pas sas promessas. Quitament se los movements migratòris començan de s’inversar (arribada dins lo Miègjorn de quadres, mas tanben de retirats del Nòrd) sèm al ras qu’aqueste Miègjorn faga vertadièrament figura de novèl Eldorado. Perqué ? I a lo viratge de la rigor operat pel govèrnament tre 1983, pro luènh de çò que podiá esperar l’electorat d’esquèrra ; en consequéncia, las eleccions de 1986 menan una majoritat de drecha, mentre que lo Front nacional comença de recrutar d’electors dins lo sud. L’estat de l’occitanisme ajuda pas a una melhora presa en compte de sas reinvendicacions, un còp passat lo temps de las qualques concessions inicialas. Aprèp lo movement politic, lo movement cultural, l’IEO el-meteis, coneis en 1980-1981 una crisi grèva e un afebliment a pena compensat per la professionalizacion creissenta tant plan de la cançon e de la musica o del teatre coma de l’ensenhament. Doncas, fauta d’un organisme capable de menar una accion coordenada suls 30 departaments occitans, de mai en mai de militants se replegan sus d’accions menadas al nivèl de lor sol « país ».

# Los ans 1990, l’estabilitat

I a de causas positivas. La normalizacion de la situacion de l’ensenhament de las lengas de França contunha, d’una majoritat a l’autra : en 1991, un CAPES d’occitan crèa un còs reconegut de professionals d’aqueste ensenhament, dins lo segondari al mens. Lo movement de las Calandretas comença d’essaimar dins la màger part de las regions occitanas.

La montada en poténcia dels poders regionals a Bordèu, Tolosa, Montpelhièr o Ais a d’efièches, amb la creacion dins qualques regions de pòstes d’encargats de mission per l’occitan. En 1991, pel primièr còp, un sondatge permet d’aver una idèa de l’estat de l’occitan en Lengadòc e Rosselhon ; n’i aurà un segond, e un autre en Aquitània en 1997. Confirman lo declin de la practica de la lenga, mas tanben sa subrevivença capborruda, e lo bon imatge qu’es seuna dins la societat regionala. Mas en 1992, una modificacion de l’article 2 de la Constitucion fa del francés la lenga oficiala de la Republica, sens referéncia a las autras lengas del territòri nacional : una innovacion menaçanta per elas. L’economia dels païses d’òc rebala : taus de caumatge superior a una mejana nacionala ja elevada, declin de l’agricultura, ja ancian mas mens intense al sud fins a aquel moment. Lo vinhal lengadocian s’es bravament estrechit, e es lo sector terciari que se desvolopa lo mai, en particular amb lo torisme. Del punt de vista politic, constatam una modificacion prigonda dels equilibris tradicionals dempuèi lo sègle XIX : fin del Miègjorn roge dels rèire-païses lengadocian o provençal, e montada en poténcia d’una extrèma-drecha que tròba al sud un electorat novèl. Reconstituit amb lo Partit occitan, l’occitanisme politic es pas encara capable de pesar electoralament.

# Al començament d’un sègle novèl

Lo « Miègjorn » es encara lo país del caumatge elevat, de la desindustrializacion e de la terciarizacion creissentas. L’alternància politica, a l’escalon nacional coma al nivèl regional, contunha. Lo pes de las institucions regionalas, malgrat la feblesa de lors ressorsas, se confirma. Assistissèm a l’eleccion pel primièr còp de conselhièrs regionals del Partit occitan presents coma tals sus de listas ecologistas dins mantuna regions. En 2016 un novèl decopatge crèa una Occitània limitada a las ancianas Miègjorn-Pirenèus e Lengadòc e Rosselhon. E l’estatut de l’occitan ? La professionalizacion de l’ensenhament de la lenga contunha amb los progrèsses dempuèi 2003 d’un ensenhament bilingüe public amb paritat orària, e dempuèi 2017 una agregacion de lengas regionalas. Las « refòrmas » successivas de l’Educacion nacionala (Fillon 2005, Peillon 2013), confirman la place de l’ensenhament de las lengas de França gràcias a la mobilizacion d’associacions representativas coma la Federacion dels ensenhants de lenga e de cultura d’òc (FELCO) e al sosten de fòrça elegits interpelats regularament. Mas tot se va pas passar idealament : entre 2003 e 2004 lo nombre de pòstes al CAPES d’occitan-lenga d'òc passa de 13 a 4 e demòra à aquel nivèl apuèi. Fauta d’una vertadièra politica de l’ofèrta d’ensenhament de e en occitan, malgrat los progrèsses de las filièras bilingüas, e de las Calandretas, ne demoram a una chifra d’entre 60 000 e 90 000 escolans, a pro pena. La ratificacion de la Carta europèa de las lengas mens espandidas, signada per França en 1999 es regetada al Parlament a dos còps. E tot melhorament de l’estatut de las lengas de França se vei de fach interdicha per l’article 2 de la constitucion. L’adopcion en 2008 d’un article 75-1 que ne fa un « patrimòni nacional » i càmbia pas rès.

Dins lo domeni cultural, pasmens, lo tablèu es mens escur. L’occitan a d’ara enlà son centre de documentacion oficial e partenari de la Bibliotèca nacionala de França (BnF), lo Centre Internacional de Recèrca e Documentacion Occitanas - Institut occitan de cultura (CIRDOC) -, eiretièr d’un CIDO fondat a la fin dels ans 1970 a Besièrs. La vitalitat de la creacion musicala se desmentís pas, coma la de la creacion literària e teatrala, malgrat la precaritat de l’estatut dels artistas, de l’edicion e dels mèdias especializats, en particular sul net. En dos mots, se la situacion es grèva, digam qu’es pas totalament desesperada !

© fòto d'illustracion : Jean-Louis Estèves